Avui, 11 de febrer, arriba a Catalunya la pel·lícula The Royal Game, basada en la “Novel·la d’escacs” de Stefan Zweig, però alguns membres de l’Associació de Joves Lectors Catalans assistírem a la preestrena el dimecres dia 9 als cinemes Girona de Barcelona. Aquesta adaptació dirigida per Philipp Stölzl va rebre 7 nominacions als Premis del Cinema Alemany, i va guanyar la de Millor disseny de vestuari.
«Viena, 1938. Els nazis acaben d’annexionar Àustria i el notari Josef Bartok (Oliver Masucci) sap que està en perill. Mentre es prepara per fugir, és detingut per la Gestapo i tancat en un hotel reconvertit en presó. Només en sortirà si col·labora amb els nazis, però Bartok no està disposat a cedir. Aïllat, la soledat comença a fer efecte fins que aconsegueix robar un llibre d’escacs, que serà el seu punt de suport per no perdre el seny i convertir la resistència en un joc.»
Val a dir que els 112 minuts de pel·lícula van passar molt més ràpid del que ens hauríem imaginat, i vam patir cadascun d’ells junt al protagonista. De fet, un dels punts forts d’aquesta producció alemanya-vienesa és la capacitat de transmetre’ns l’odissea del protagonista i la batalla interior que lluita dia a dia des d’una diminuta habitació.
A més, el guionista Eldar Grigorian ha transformat el relat lineal de Zweig en una història plena de salts en el temps que barregen present, passat i futur fins a fer-nos qüestionar tot el que creiem saber. D’altra banda, afegir nous personatges secundaris (com ara la dona de Bartok, interpretada per Birgit Minichmayr) també és una manera intel·ligent d’ajudar-nos a empatitzar més amb el calvari de Josef Bartok.
Fins ben bé la meitat de la pel·lícula l’adaptació de l’obra de Zweig és impecable, però algunes escenes dramàtiques i un gir final inesperat divergeixen completament de la “Novel·la d’escacs”. A més, hem trobat a faltar les belles reflexions de l’obra de l’escriptor vienès sobre el món dels escacs (motiu pel qual ha arribat a ser considerada LA novel·la d’escacs per excel·lència):
p.18 «Coneixia per pròpia experiència el misteriós poder d’atracció del “joc reial”, d’aquest joc de jocs, sense parió amb cap altre joc fruit de la ment de l’home i l’únic que escapa mestrívolament a qualsevol tirania de l’atzar i atorga els llorers de la victòria tan sols a l’esperit, o més aviat a una forma molt característica de la intel·ligència.»
Sigui com sigui, té molt de mèrit convertir una novel·la de menys de 100 pàgines en dues hores de pura emoció que ens recorden que la cultura ens pot ajudar en els moments més foscos, i que l’extremisme i el totalitarisme no triguen a ressorgir quan la gent necessita trobar culpables als seus problemes.
I vosaltres, llegireu l’obra de Stefan Zweig i veureu The Royal Game (o viceversa)? Us llegim als comentaris!